Sant Viril

Venia de vacances del País Basc i ja m’ho vaig fer venir bé per passar per un lloc molt estimat per mi, i q sempre intento apropar-me, el monestir de Leyre a Navarra.

La Glòria no hi havia estat mai i li vaig voler ensenyar, ja q jo l’he visitat infinitat de vegades. La primera vegada q el vaig visitar una guia del monestir ens va explicar la llegenda del l’abat Viril. I pq ens enganyarem, aquella llegenda em va arribar al cor, em va emocionar i em va fer vessar unes llàgrimes i tot. Més o menys la llegenda diu així:

Un dia assolellat de primavera l’abat Viril va sortir a passejar al bosc proper al monestir, va seure al costat d’una font i mentre llegia un llibre meditava com deuria de ser d'avorrida la vida eterna. Va sentir el cant d’un rossinyol i va quedar embadalit fins q es va adormir.

Quan es va despertar li va costar reconèixer el camí fins el monestir, ja q la natura havia canviat l’aspecte del bosc, al visualitzar el monestir de lluny li va semblar més gran. A l’arribar a la porteria no el reconeixen ni ell troba cap cara coneguda entre els monjos. Buscant l’arxiu per comprovar la història que explica aquell home vestit de parracs troben un abat Viril “ perdut al bosc”, però feia tres-cents anys. Aleshores es donen compte del miracle i en ple Te Deum d’acció de gràcies s’obre la volta de l’església i se sent la veu de Déu que diu: “Viril tu has estat tres-cents anys escoltant el cant d’un rossinyol i t’ha semblat un instant. Els goigs de l’eternitat són encara més perfectes”. Llavors la porta de l’església s’obri de bat a bat i entra un rossinyol amb un anell abacial al bec i el col·locà en el dit de Viril l’abat que fou de nou fins q va ser cridat per comprovar la glòria eterna de Déu.

Als voltants del monestir hi ha la font de Sant Viril, és un veritable camí de cabres que val la pena de visitar per gaudir de la natura tot fent un exercici saludable i pq no també un camí a la recerca on Sant Viril va endormiscar-se amb el cant del rossinyol. El premi serà fer un glop d’aquell raig (a vegades degota) d’aigua fresca, santa i miraclera.

Quan vam arribar a la font la Glòria es va lamentar de no haver dut uns gots de plàstic que sempre duem al cotxe per casos com aquest i jo li vaig dir:faríem com Diògenes aquell filòsof grec, davant la cara de sorpresa de la Glòria la q em va preguntar “ Aquell q va fer apartar un rei q li tapava el sol?” Exactament, el mateix. I li vaig explicar: Diògenes tenia molt poques coses per viure dins la bota q l’aixoplugava, ja q no volia viure ni amb luxes ni amb coses supèrflues. Un dels poc objectes q posseïa era una petxina que li servia per veure aigua de les fonts, però un dia va veure q un nen bevia aigua d’una font amb la mà, aleshores va trencar la petxina pq es va donar compte q era un objecte totalment innecessari i un luxe. Així entre rialles vaig acabar, la Glòria q escoltava mig sorpresa tb va riure i va començar a petonejar-me dolçament com ella sap fer. Vaig adonar-me que davant la font de Sant Viril la meva virilitat estava molt viva. Hehehe. I que Sant Viril faci q per molts anys! Jo sempre que pugui beure d’aquesta font. Vam beure amb la mà pq no estem per luxes supèrflues, hahaha, i vam tornar cap al monestir que ja era hora de dinar. Avui dia 26 d’octubre festa de Sant Viril he recordat aquesta anècdota.
Ptons.

PD. He vist aquest enllaç que el trobo molt interessant Faré una excepció al meu llibre d’estil i l’afegeixo.

http://video.google.es/videoplay?docid=9060041126783602991

L'onada migratòria

La immigració vulguin o no acabarà sent un veritable problema. Bé mentre la gent tingui feina cap problema, però ai el dia q s’acabin les vaques grasses. Com reaccionarà la gent q perdrà el seu lloc de treball i té l’hipoteca q cada mes et truca la porta?
Ara veiem q la major part de col·legis i hospitals van quedant petits. Arriben unes onades migratòries salvatges i els serveis es comencen a ressentir. El problema just comença.
Aquests dies q he passat a l’hospital he estat ingressat al costat de l’ala on hi havia les parteres. No sé quina és l’estadística real, però jo crec pel q he vist q vuit de cada naixements eren de famílies de estrangeres i encara potser em quedo curt. I per cert la majoria eren molt jovenetes. En fi una veritable bomba de rellotgeria. Al temps.

Ei ei ei

Bé tinc una primera part de la malaltia superada diguem q em força èxit, tot i q em queda més hospitalització per més endavant. Però bé el q compta és q ara ja estic mig recuperat, cosa q fa trobar-me de més bon humor i amb més ganes de fotre canya i pals a tothom qui s’ho mereixi i em porti la contraria pel sol fet de tocar els nassos, hehehee. No obstant tinc moltes ganes de ser molt dolç, amable i comprensiu amb qui de bona fe s’acosti. En fi podria dir allò tan dit de "ja sóc aquí" de nou, però vull donar-li la volta pq sóc humil i bona gent i diré: "Aquí em teniu". A disposar. Ptons. ;)