Sense amor

Les ràfegues de vent m’han transportat a la meva infantesa, quan anava amb la iaia a casa seva, a la casa pairal on va néixer, allà dalt d’aquell turó on l’aire mai era subtil. Crec q sempre va estimar-se més aquella casa q no la seva nova casa de casada. Quina pena de masia ara tota ruïnosa, si almenys me la venguessin per un preu raonable la rehabilitaria. Aquella arcada de pedra picada de la porta és una joia, com ho és cada pedra treballada de la façana. Però malauradament qui avui n’és el propietari no és capaç de mirar-se aquelles pedres amb amor.